març 21, 2021

Jaume II d’Aragó

Segon fill de Pere III i de la seva esposa Constança II de Sicília, de la seva mare va heretar el regne de Sicília en 1285. Va derrotar al seu competidor Carlos d’Anjou, les forces navals van ser desfetes en més d’una trobada per l’almirall Roger de Llúria, nascut a la Basilicata italiana i a el servei de Jaume II. Va conquistar part de Calàbria i les illes de el golf de Nàpols.

En 1291 va rebre també la Corona d’Aragó, a l’morir sense descendència el seu germà Alfons III, i es va aliar amb el rei de Castella amb una aliança matrimonial casant-se amb la filla d’aquest Isabel de Castella. Aquesta unió va ser només civil a l’ésser frustrada pel papa a causa de la consanguinitat dels promesos. No va tenir descendència dit matrimoni atès que no va arribar a consumar; la núvia en el moment del casament tenia vuit anys d’edat. Després de la mort del seu sogre, el rei Sancho IV de Castella en 1295, aquest primer matrimoni d’el monarca aragonès va quedar definitivament anul·lat.

Va intentar obtenir una aliança amb el sultà Khalil en 1292, però a l’disminuir les amenaces exteriors, la va deixar sense ratificar.

En 1296 iniciaria una contesa amb Castella, aprofitant la minoria d’edat de Fernando IV i els conflictes entre els seus regents, sense declaració de guerra, per conquerir el Regne de Múrcia. Alacant seria la primera ciutat a caure en el mes d’abril, i després d’ella Elx, Oriola, Guardamar de la Segura i Múrcia. En 1298 prendria Alhama de Múrcia i Cartagena i el 21 de desembre de 1300 finalitzava la contesa amb la conquesta de Lorca. Per la Sentència Arbitral de Torrellas (1304) i el Tractat d’Elx (1305) es signaria la pau amb Castella, retornant-li la major part del Regne de Múrcia a excepció dels territoris a nord del riu Segura, quedant les comarques d’Alacant, Oriola i Elx en possessió del Regne de València

el seu domini sobre Sicília havia estat contestat pel Papat i els Anjou, per la qual cosa Jaume es va avenir finalment a cedir l’illa a papa a canvi dels drets sobre Còrsega i Sardenya i la cessió de l’illa de Menorca a Jaume II de Mallorca, pel Tractat d’Anagni (1295). No obstant això, el seu germà menor Fadrique o Federico, a què havia nomenat governador de Sicília, es va negar a abandonar el domini de l’illa i va resistir eficaçment la campanya militar de Jaume II per prendre-l’hi tot i que finalment va ser derrotat en 1299. Aquest mateix any es va reforçar el pacte mitjançant el casament de Jaume II amb Blanca d’Anjou, filla de Carles d’Anjou.

Federico va ser reconegut com a rei de Sicília per la pau de Caltabellota (1302).

Acabada aquella contesa, Jaime va conquistar Sardenya (1323-1325), que va quedar així incorporada a la Corona d’Aragó, malgrat l’oposició de Gènova i Pisa i de múltiples rebel·lions locals posteriors.

Aquesta política d’expansió a la Mediterrània es va completar amb un acord amb Castella per repartir-se les respectives zones d’influència al nord d’Àfrica. Per a això va segellar una aliança amb Sancho IV, les (Vistes de Monteagudo, 1291), qui va ajudar a la Corona d’Aragó a intensificar la seva presència a Tunísia, Bugia i Tremissèn a canvi de el corresponent suport contra els francesos.

Jaume II va organitzar també una expedició a Orient sota el comandament de Roger de Flor, concebuda per lliurar a el regne de la presència de les perilloses companyies militars conegudes com els “almogàvers” (1302).

Va intentar rescatar els templers peninsulars (especialment a fra Dalmau de Rocabertí, submariscal de l’ordre) caiguts en l’expugnació de l’illa i fortalesa d’Arwad (setembre de 1302). Per a això, va enviar una sèrie d’ambaixades, les primeres (1304-1305 i 1306-1307) dutes a terme per Eymeric d’Usall, que va arribar a portar amb si a Barcelona el “ustadar” (una espècie de primer ministre de temes econòmics i militars a Egipte) Fakhr al-Dihn. Va aconseguir la seva llibertat en 1315, i fra Dalmau va morir en 1326 al Monestir de Santa Maria de Vilabertran. Altres ambaixades d’En Jaume van demanar, sense èxit, el Sant Grial i el Lignum Crucis a l’sultà Muhammad al-Nasir.

El 1312 Felip IV de França commina a Jaume II a extingir l’Ordre de l’Tremp en el seu Regne, però no tenint queixa el rei aragonès d’el comportament dels Templers, (recordem que Alfons I el Batallador els havia llegat en testament tot el Regne, encara que finalment no va prosperar la cessió), es nega en principi a actuar contra ells, tot i que instat a això pel papa, no té més remei que prendre’ls, si bé no els condemna sense la celebració de judici previ, resultat de el qual se’ls declara innocents en els termes que expressa l’acta de la mateixa: “pel que, per definitiva sentència, tots i cada un d’ells van ser absolts de tots els delictes, errors i impostures que eren acusats, i es va manar que ningú s’atrevís a infamarlos, ja que en l’esbrinament feta pel concili van ser trobats lliures de tota mala sospita: la sentència va ser llegida a la capella de Corpus-Christi de el claustre de l’església metropolitana en el dia 4 de novembre de dich o any de 1312 per Arnaldo Gascón, canonge de Barcelona, estant presents el nostre arquebisbe i els altres prelats que componien el concili “

Jaume II va donar el seu suport a les propostes de fra Ramon Llull sobre la recuperació de Terra Santa (projecte Rex Bellator). El seu fill primogènit, l’infant Jaume, va renunciar a la corona i va vestir l’hàbit blanc amb la creu vermella, segurament amb l’esperança d’arribar a ser “l’espasa de la cristiandat”.

També la fracassada croada d’Almeria en 1309, a la qual va ajudar Arnau de Vilanova amb els seus consells de sanitat i medicina, s’emmarca, juntament amb la fugaç presa de Ceuta, en l’estratègia de Llull de el llibre de Fine (1305).

Pel que fa a la seva política peninsular:

  • en les corts de Saragossa de 1301 Jaume II d’Aragó va dictaminar que Ribagorça pertanyia a Aragó i que els seus límits eren a la clamor d’Almacelles. Tot i que en les corts de Barcelona de 1305 es va protestar aquesta situació, Jaume II el Just, després de demanar un informe a l’Justícia Jimeno Pérez de Salanova, va confirmar que Ribagorça s’incloïa a Aragó.
  • Va consolidar la Corona d’Aragó a l’ declarar la unió indissoluble entre els regnes d’Aragó i València i el comtat de Barcelona (1319).
  • Va obtenir el vassallatge dels reis de Mallorca (membres de la casa reial aragonesa).
  • Va recuperar la Vall d’Aran.
  • Va reforçar la posició de la Corona sotmetent a la noblesa amb el suport de les ciutats.
  • Va fer avançar la frontera del regne de València a costa del de Múrcia, aprofitant la intervenció en les disputes successòries castellanes (1304).
  • Va reforçar la defensa de flanc sud enfront dels musulmans creant per a això l’orde militar de Montesa (1317), aprovada pel papa Joan XXII a 1317, amb la finalitat de lluitar contra els musulmans.
  • Va fundar en 1300 la Universitat de Lleida i en 1305 el Consell (actual S Enado) a Crevillent.
  • Dirigeix el fracassat setge a Almeria en 1309.
  • A la fin del seu regnat, en 1325, les Corts reunides a Saragossa van acordar la supressió de l’turment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *