març 20, 2021

FLEMING, John Ambrose (Català)

Biografia de Las tecnologies utilitzades en les Telecomunicacions, el desenvolupament es va iniciar a la frontera dels segles XIX i XX, van tenir unes fites que van marcar el començament de cadascuna de les diverses etapes. Així va ser el cas de les vàlvules termoiòniques que van suposar el primer esglaó de la tecnologia electrònica que anava a integrar famílies i famílies d’equips dedicats a la Telecomunicació. La vàlvula díode que va dissenyar l’enginyer anglès John Ambrose Fleming va ser la porta que va obrir el camí a l’Electrònica i, per tant, molt bé se li podria adjudicar a aquest enginyer la paternitat d’aquesta nova ciència.
John Ambrose Fleming va néixer a Lancaster (Anglaterra), el 29 de novembre de 1849. el seu pare, el reverend James Fleming, home de pocs recursos econòmics, va haver d’enfrontar moltes dificultats per poder educar el seu fill. John Ambrose aviat va demostrar ser un jove brillant, a l’impartir la seva primera conferència d’electromagnetisme als 13 anys. Als 16 anys es va matricular a la Universitat de Londres, on el 1870 va aconseguir la seva graduació universitària amb gran brillantor tot i que les dificultats econòmiques van obligar a exercir treballs que li permetessin obtenir recursos econòmics que financessin els seus estudis.
El 1874 , a l’constituir-se la Societat de Física de Londres (Physical Society of London), el primer escrit que allí es va llegir va ser un Fleming on exposava la teoria de les cel·les galvàniques.
les seves primeres activitats es van dedicar a la docència però sense abandonar el seu interès cap al coneixement científic en general que, per exemple, el va portar a emprendre estudis de Química a l’Escola Real de Mines. No obstant això la seva atenció va tenir una especial predilecció per l’àrea de l’Electricitat en la qual cosa va influir decisivament el coneixement de les teories sobre els camps electromagnètics que James Clerk Maxwell genialment havia definit al 1865. Xalet En 1877 Fleming va realitzar estudis sobre Electricitat i magnetisme a la Universitat de Cambridge sota les ordres de l’eminent físic i professor James Clerk Maxwell. El 1879 va rebre el grau de doctor i va continuar treballant al laboratori de Cambridge fins a 1881 en què va aconseguir una càtedra de Física i Matemàtiques a la Universitat de Nottingham.
El 1883 l’inventor nord-americà Thomas Alva Edison havia observat que quan el corrent elèctric travessava el filament de la bombeta incandescent que havia desenvolupat, aquest s’anava volatizando fins a fondre. Va observar, a més, que amb les hores d’ús es produïa el gradual ennegriment intern de l’vidre de la bombeta. Edison va considerar tot això una simple curiositat, o un misteri a què no li va trobar explicació, ni aplicació pràctica, sense imaginar tan sols la importància que tindria per al desenvolupament de la humanitat. Va ser precisament Fleming qui descobriria, pocs anys després, l’explicació científica i l’aplicació pràctica al que avui coneixem com “Efecte Edison”.
Per llavors la il·luminació elèctrica havia arribat a Anglaterra i el gran cabal de coneixements pràctics que Fleming havia adquirit li van permetre començar a treballar com a enginyer consultor en la Companyia d’Il·luminació Elèctrica Edison de Londres (Edison Light Company of London). Aquest càrrec el va exercir per espai de 10 anys, simultanejant-, des de 1885, amb el de professor d’enginyeria elèctrica a l’University College de Londres, càtedra que va mantenir durant tota la seva vida professional.
L’alt grau de qualificació de Fleming i la seva estreta relació amb la introducció a Anglaterra de la telegrafia sense fils i la il·luminació elèctrica li van permetre convertir-se també en conseller de moltes corporacions que li consultaven els plans i problemes relacionats amb la il·luminació elèctrica.
va exercir també el càrrec de científic conseller de la Companyia de Telegrafia Sense fil Marconi (Marconi Wireless Telegraph Company) durant més de 20 anys. En aquesta companyia va tenir oportunitat de participar en el disseny de l’aparell de ràdio amb el qual, el 12 de desembre de 1901, Guglielmo Marconi va realitzar la primera transmissió de telegrafia sense fils enviant la lletra “S” de l’codi Morse des de la localitat de Poldhu, en Anglaterra, fins a les costes de Terranova, a Amèrica de Nord, a l’altre costat de l’Oceà Atlàntic. Fleming va col·laborar intensament en el disseny de l’estació emissora de Poldhu.
Un dels problemes bàsics que es van presentar va ser la “detecció” de les febles senyals elèctrics que arribaven a el punt de recepció. Ja existia un dispositiu, el “cohesor”, dissenyat pel físic francès Branly, consistent en un tub farcit de llimadures de ferro entre dos elèctrodes que tenia la peculiaritat de disminuir la seva resistència de conducció a l’ésser traspassat per ones electromagnètiques.Aquest dispositiu detector es va usar en la comunicació transatlàntica amb l’única modificació d’emprar llimadures de níquel i plata en lloc de ferro per augmentar la sensibilitat. En tot cas es necessitava una acció mecànica (cops) per reposar les característiques detectores. Era per tant gairebé un obligació trobar un dispositiu més adequat.
En aquesta època ja es va començar a experimentar amb materials que pràcticament es comportaven com els actuals semiconductors. El suport d’un element metàl·lic (fil, filferro) sobre determinats cristalls com el carbur de silici, el sulfur de ferro, el sulfur de plom (la coneguda galena) i fins i tot el carbó, produïa un contacte imperfecte amb propietats rectificadores convertint corrents alterns , generades per les ones, en corrents continus capaços d’actuar elements receptors.
Com a curiositat un dels dispositius més usats va ser el “cat ‘s Whisker” (bigoti de gat) compost per un fi filferro conductor de bronze que es recolzava sobre el vidre triat produint el contacte rectificador, un antecedent dels díodes de germani molt posteriors. Aquests dispositius es van emprar amb força freqüència però la seva freqüent inestabilitat va recomanar seguir investigant sobre aquesta matèria.
ser llavors quan Fleming va recordar les característiques que es donaven en el muntatge que produïa el “Efecte Edison”: una ampolla de vidre en la qual es havia fet el buit, que incloïa al seu interior un filament incandescent i una placa amb polarització positiva i en la qual es produïa un corrent unidireccional des del filament a la placa. Fleming va deduir que si s’aplicava un corrent altern entre el filament i la placa, aquest corrent es convertia en contínua. Era doncs un adequat element per a la detecció de senyals.
I així és com va néixer la vàlvula termoiònica que va ser la contribució de Fleming a l’inici d’una nova tecnologia: l’Electrònica, que tan amplíssim desenvolupament anava a tenir fins a l’actualitat. La patent es va presentar al novembre de 1904. El filament ja es va denominar “càtode”, la placa “ànode” i el conjunt va rebre el nom de “díode” .La aplicació d’aquesta vàlvula a la “Telegrafia sense Fils” va ser immediata resolent els problemes de sensibilitat i estabilitat en la detecció de senyals.
Aquesta vàlvula també va trobar ràpidament aplicació en el disseny de fonts d’alimentació, proporcionant corrent continu als circuits electrònics a partir del corrent altern que, per les seves grans avantatges, s’utilitza en les xarxes públiques de subministrament elèctric. a el díode de Fleming va ser també el disseny bàsic de vàlvula termoiònica que va emprar posteriorment Lee de Forest per realitzar al 1906 el “tríode” a l’afegir a l’càtode i ànode un tercer element: la reixeta , que controlava el flux de corrent electrònica i que va servir per realitzar la funció d’amplificació i múltiples aplicacions en la nova Tecnologia que acabava de néixer.
Fleming va continuar amb les seves activi tats consultores i docents, aquestes ja en la Universitat de Londres, i de cap manera abandonar la investigació, dedicant-se en aquest temps a l’estudi dels generadors de corrent altern, als transformadors ia la metodologia per augmentar la precisió de la mesura dels corrents elèctriques. La fotometria també va ser objecte de la seva atenció.
De la seva tasca docent podria esmentar l’anècdota que explicava tan veloçment les seves lliçons que era pràcticament impossible per als seus alumnes el seguir-lo i especialment prendre apunts. També se li adjudica la definició de regles mnemotècniques com la famosa de la “mà esquerra” on la posició dels dits serveix per recordar el sentit de el moviment dels motors en funció de la direcció de camp i del corrent. A Fleming rebre nombrosíssimes recompenses al llarg de la seva vida: la Gold Albert Medal de la Royal Society of Arts, la Faraday Medal de la institució d’Enginyers Elèctrics, la Franklin Medal de l’Institut de Filadèlfia, culminant en 1929 amb el nomenament de Cavaller de l’Imperi Britànic amb el tractament de Sir. Encara en 1930 va ser elegit president de la Societat de Televisió de Londres.
Malgrat el seu retir a Sidmouth, Devon, Anglaterra i dels seus problemes d’audició no va deixar de tenir una activitat científica constant fins que va morir el 18 d’abril de 1945 a l’avançada edat de 96 anys.
Més informació a:

http://www.radio-electronics.com/info/radio_history/gtnames/sir-john-ambrose-fleming.php

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *